Ya no soy más que un árbol que se fue del bosque,
buscando la llamada de la profunda voz de la mar.
Solo, junto a Ella, dediqué mis hojas al viento
que llega de lo lejano a la playa.
Mis raíces ya no saben penetrar la tierra y sostenerme,
y por mi follaje bebo soledad.
Por ello deambulo siempre
bajo el silencio de las estrellas
en las serenas noches de riqueza fabulosa.
En un instante relucen en el firmamento
palabras que son llamaradas,
pronunciadas por la voz nocturna de siempre, la del mar,
que solo llama, me llama.
Yo que tuve los campos y el fuego de la tarde,
no soy ya sino escucha y andar de fantasma.
ALGÚ M'HA CRIDAT
Jo no sóc més que un arbre que s'allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i per fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d'aquestes altes nits de fabulosa riquesa.
Però de cop s'il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.
He posseït els campas, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.
JOAN VINYOLI
